Reflexions de cara a les eleccions de 2023

 

Un any dens d’eleccions com l’actual obliga  la ciutadania a reflexionar sobre les opcions i els reptes que representen.

Foto 1, Jardí Botànic de la Universitat de València del qual han pres nom els pacte polítics que sostenen la Generalitat

http://www.jardibotanic.org/fotos/noticia_494.jpg

A primers de febrer ha circulat una petició àmpliament refrendada en la que es demana un tercer pacte del Botànic que continue en el futur el pacte ara en funcionament.

Aquesta és una doble petició, d’una banda es recorda als partits ara presents en el Consell de la Generalitat: Socialistes, Compromís i UP, la necessitat entendre’s ara i després de les eleccions.

D’altra banda en fer pública la petició es mobilitza  la ciutadania i especialment els votants perquè recolzen amb el seu vot en les properes eleccions municipals i autonòmiques els partits abans mencionats presents en la Generalitat i a molts municipis. Amb el ben entès que únicament serà possible reeditar el pacte en cas d’assolir la majoria absoluta.

Ens situem clarament en una política de blocs en la mesura en què els partits de dreta i dreta extrema, cada vegada més difícils de diferenciar, quan obtenen la majoria, formen govern, com s’ha demostrat recentment a Castella-Lleó i abans a Andalusia, a la Comunitat i a la ciutat de Madrid, i a Múrcia.

Foto 2, polítics d’extrema dreta en la darrera manifestació a Cibeles feta el 21 de gener, la qual comptava amb el recolzament del PP i Ciudadanos.

La dinàmica del pacte del Botànic no només ha funcionat al País Valencià i a la ciutat de València entre altres ciutats, sinó que ha servit de referència a nivell estatal on la majoria parlamentaria al Congrés va permetre formar govern, aprovar lleis de progrés i bastir una política social capaç de minorar els impactes negatius de la crisi econòmica, de la pandèmia i ara mateix dels impactes econòmics de la invasió d’Ucraïna.

Sense una entesa àmplia com la que ha funcionat i funciona ara ací i allà, això no hauria estat possible.

El PP i Vox ens mostren contínuament, allà on governen, com funciona la corrupció generalitzada, l’aprovació de lleis reaccionàries on tenen majories, així com les retallades en sanitat, educació i la resta del sector públic.

La mobilització en les eleccions i, després, en els parlaments municipals, autonòmics i de l’Estat ha permès els pactes de govern, el del Botànic i els altres, fent possible polítiques socials i ambientals democratitzadores. Coneixem, en canvi, el resultat en lleis i en l’actuació subsegüent en relació al benestar social i econòmic que els dos partits PP i Vox practiquen. Sabem, a més, la manipulació en i sobre el Consell General del Poder Judicial que practiquen des de fa més de quatre anys.

Conèixer la realitat dels partits i el comportament dels dos blocs ara en funcionament és una obligació davant les tres consultes electorals a la vista. Hem de votar i després hem de pactar en la direcció que l’experiència immediata ens assenyala. Com ja s’ha dit, si nosaltres no fem política ens la faran, per això ens hem de mobilitzar i per això és útil actuar perquè un tercer pacte del Botànic siga possible. 

 

Publicat a la revista Saó, 13.2.2023

Reflexions de cara a les eleccions de 2023 - Revista Saó (revistasao.cat)

Adhesió a la medalla d'or d'Antoni Miró

 

L'Ajuntament d'Alcoi ha obert el procediment per a la concessió de la medalla d'or de la ciutat al pintor alcoià Antoni Miró.

Com a ciutadà alcoià m'he afegit a la petició ciutadana a través de l'aplicació disponible en la pàgina web de l'Ajuntament.

Antoni Miró és un dels pintors valencians de major projecció internacional. La iniciativa municipal i la de la Universitat d'Alacant de dotar una càtedra que porte el seu nom són iniciatives encomiables. El pintor alcoià ha mostrat la seua solidaritat amb els més dèbils i en el procés de retrobament de la pròpia identitat del nostre poble

A nivell personal recorde que en publicar la meua tesi doctoral li vaig demanar una obra seua per a la portada, dada la temàtica i el sentit de la meua investigació. La seua resposta va ser positiva,  adjunte ací reproducció de la portada on figura el seu collage

                                                                      

L'extrema dreta i la banalitat del mal, reflexions sobre una novel·la de Martí Domínguez

L’esperit del tempsⁱ i la banalitat del malⁱⁱ. Una reflexió 

amb ocasió de la lectura de la novel·la homònima de 

Martí Domínguez

En la sessió del club de lectura de la biblioteca de Muro feta 

el passat 30 de juny de 2020, un grup de lectors vam 

participar amb l’autor sobre el contingut i la forma del seu 

relat centrat en la col·laboració dels intel·lectuals en l’extrem 

i violent període nazi europeu.

El relat de Martí Domínguez ens mostra el nucli del


plantejament teòric del nazisme, l’aplicació del racisme, 


l’intent d’extermini de jueus i eslaus amb especial referència 

de l’experiència duta a terme a Prússia Oriental i Polònia. Es 

basa en la pretesa confessió feta per un científic i militant 

nazi, el qual vençut i captiu per l’exercit roig, ens conta la 

seua experiència de militant.

Al costat de la trajectòria del personatge principal, apareix el 

convenciment d’altres científics en relació a la teoria racista i 

de bona part de la intel·lectualitat germànica, biòlegs, 

psicòlegs, filòsofs i geògrafs inclosos, al costat del militars.

L’ample recolzament de la societat alemanya i austríaca al 

sistema es fa palesa en la narració.

Les pràctiques sexuals de cara a incrementar la raça 

considerada superior, l’intent i la consecució espectacular 

d’extirpar els jueus, considerats amenaça principal, en la 

contaminació de la raça ària, el rapte de xiquets polonesos i 

d’altres àrees seleccionats en tant que portadors de sang 

germànica i susceptibles de ser recuperats per a la causa, 

apareixen clarament explicats en la narració.

No es tracta d’un seguiment no acceptat per la major part de 

la societat germànica, tot al contrari es mostra el seu 

seguiment fins la desfeta final.

Malgrat el seguiment convençut que el protagonista mostra, 

també apareix secundàriament, l’autocrítica:

« (...) érem com un tros de fusta en unes aigües 

embravides, però el vaixell l'havíem fet naufragar 

nosaltresⁱⁱⁱ».

Una vegada vençut el sistema, Domínguez mostra

l’acceptació per part de la societat germànica, ja a la 

postguerra, de bona part dels científics que havien participat 

activament en l’etapa nazi: L’exemple del rector de la 

Universitat de Viena, que havia perseguit en l’etapa nazi els 

professors jueus, és restituït i homenatjat. El protagonista de 

la novel·la, nazi convençut, rep un premi Nobel en la seua 

disciplina. Es veu així l’acceptació de molts científics 

militants que van recuperar els seus antics llocs de treball 

amb posterioritat a la debacle del sistema polític i militar del 

nazisme.

L’obra que Hanna Arendt dedicada al judici d’Eichmann fet a 

Jerusalem en els anys seixanta ens dona una interpretació 

magistral del nazisme i la seua acceptació per la societat 

alemanya del seu temps. La seua anàlisi des de la filosofia 

política coincideix amb la posterior ficció versemblant que 

ens proposa Martí Domínguez :

«(...) la societat alemanya de vuitanta milions de 

persones havia estat apartada de la realitat i de les 

proves dels fets, exactament pels mateixos mitjans, el 

mateix autoengany, les mentides i l’estupidesa que 

impregnava ara la mentalitat d’Eichmann»^iv

La realitat política europea actual i americana on els 

populismes d’extrema dreta estan presents en la major part 

dels Estats europeus i fins i tot governant com a les 

presidències, dels EUA o de Brasil i en les d’Hongria i 

Polònia. En el món municipal, en la nostra àrea lingüística, 

podem citar el cas de Perpinyà que serà governat per 

l’extrema dreta gala.

Posar de relleu el fet d’aquesta execrable etapa política 

europea continua essent un exercici útil i necessari. Tot i 

que es tracta d’una obra de ficció la documentació i l’estudi 

profund del narrador valencià fan del tot creïble el conjunt de 

l’obra.

Recordar la proximitat del mal en el segle XX i els rebrots 

persistents en la societat humana actual és una necessitat; 

reaccionar i fer-lo impossible és una obligació.

Ismael Vallès

Muro de Mariola

juny de 2020

iDOMÍNGUEZ, M. (2019): L’esperit del temps, Proa, Barcelona.

iiARENDT, H. (1963) Eichmann in Jerusalén: a Report on the Banality of Evil  Hi ha trad. Castellana: Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Trad. de Carlos Ribalta. Barcelona, Lumen, 1967

iiiDOMíNGUEZ, p. 250.

ivARENDT,(1967) p. 80 (la traducció catalana, és meua)

Publicat a la Revista Saó, 2.7.2020

https://revistasao.cat/lesperit-del-temps-i-la-banalitat-del-mal/

Una resposta electoral cabdal

Ens trobem front una resposta  electoral d’emergència

Ens trobem en la recta final del període electoral de 2019. Pel que fa al País Valencià i a Catalunya queden per fer les eleccions municipals i les europees, a les Illes, a més, han de votar pel Parlament Balear.

A nivell espanyol sembla resolta la substitució dels populars,  un partit farcit de corrupció,  per una coalició d’esquerres. Amb la novetat de l’entrada perillosa al Congrés de l’extrema dreta, després d’haver entrat ja al Parlament d’Andalusia on s’ha format un govern de recolzament tripartit escorat a la dreta amb clara incidència de l’ultra dreta. Les Corts Valencianes amb majoria d’una coalició d’esquerra compta també amb la irrupció de l’extrema dreta encara marginal.

Al Parlament de Catalunya continua la majoria per la ruptura unilateral  de l’Estat amb una barreja de forces amb tints xenòfobs, una qualificació errònia de les característiques polítiques de l’Estat i una Esquerra Republicana que fluctua entre un ”bonisme pseudocristià” i un pacifisme sobre el paper, però no sobre la societat, incapaç de distingir la diferència  entre plantejaments socials d’esquerra i els de la dreta corrupta, inclosa la catalana.

 A  la resta de les comunitats autònomes de règim general com al conjunt de municipis de l’Estat, no està resolt encara si predominaran coalicions d’esquerra o tripartits de dreta, inclosa la ultradreta. Les eleccions del 26 de maig són la clau, dels resultats dependrà una certa regeneració o un clar retrocés que recorda massa els plantejaments dels temps de la dictadura del segle XX.

Les eleccions al Parlament Europeu es presenten també amb una disjuntiva dramàtica com no havíem tingut mai. Disjuntiva que recorda perfectament la de les eleccions espanyoles suara comentades.  Per primera vegada sembla possible trencar el binomi bipartidista precedent entre socialistes i conservadors amb la irrupció com, ací, de l’extrema dreta populista que recorda en part els plantejaments de les dictadures feixistes del segle passat. La socialdemocràcia es veu obligada a reinventarse. També en el Parlament Europeu es planteja una coalició capaç d’incloure  forces d’esquerra, liberals, els verds i els partits d’esquerra nacionalista  no xenòfoba. Depèn dels resultats electorals i de la capacitat de col·ligar-se. Ara més que mai és necessari completar i modificar  la Unió Europea

Reunió de l’extrema dreta europea a Milà, maig de 2019.

Fotografia de Migel Medina AFP

Els processos electorals que hem vist es donen en un món global presidit pel populisme reaccionari dels EUA.

L’administració republicana i la presidència de Trump estan en la línia dels partits populistes i ultres europeus, els quals propicien i ajuden amb una aparentment estranya  connivència i participació del populisme ultra de la Rússia de Putin. No sembla que anem cap a un xoc de civilitzacions sinó cap a una confrontació dels interessos nacionalistes dels nuclis estatals tradicionals de la guerra freda, cadascú defensant les seues àrees d’influència amb la inclusió de la Xina i de la Unió Europea, que es veu obligada a refundarse reforçant la democràcia, la protecció social, la protecció ambiental, la pròpia defensa i la influència exterior.

Dins d’aquest  esquema polític en què ens movem cal entendre els processos electorals  espanyols i europeus del 2019.

Mai no havia estat tan necessari participar i frenar el populisme irracional, xenòfob i reaccionari, anar a votar és una obligació per nosaltres i per les generacions que vindran darrere

Ismael Vallès

Professor jubilat de la Universitat de València, Maig de 2019
Publicat a la revista Saó, 23.5.2019 

https://revistasao.cat/una-resposta-electoral-demergencia/

Sobre el llibre de Rafael Escobar L'últim muetzí

Comentaris al llibre de Rafael Escobar L'últim muetzí fets ran de la sessió del grup de lectura El Micalet parla de llibres el novembre de 2018

L’últim muetzí,  de Rafael Escobar

El proppassat dia 7 de novembre es va presentar al club de lectura d’Intersindical Valenciana el llibre  L’últim muetzí  de Rafael Escobar.

Rafael Escobar va començar la seua trajectòria literària els anys ’90 i ja en edat avançada ha continuat escrivint narrativa i ha guanyat  diversos premis, entre ells el premi de narrativa Andròmina el 1993 referit al llibre que ara ens ocupa.

Vora trenta anys dedicat a escriure amb el reconeixement de diversos premis, Almenara, Crevillent i Xàtiva entre altres.

El llibre l’Últim muetzí es va publicar el 1994 i s’han fet diverses reimpressions fins la darrera de 2014. Actualment, malauradament, es troba descatalogat i molts dels lectors del grup tingueren problema a l’hora de trobar el llibre.

La novel.la d’Escobar dedicada al tema dels moriscos, una entre un total de tres dedicades al mateix tema, s’inscriu en la temàtica de novel·la històrica. Dins d’aquest gènere pertany però al grup de novel·les reivindicatives, aquelles que rememoren el passat destacant el paper de resistència i/o de revolta front els poders establerts. En aquest mateix grup s’inscriuen dues novel·les llegides al grup de lectura la de Carme de Miquel sobre la resistència dels llauradors de la Punta Salvem el verd, història de resistència recent. També la d’Alfred Bosch Inquisitio en la qual es destaca la lluita del mestre Ripoll front la Inquisició.

La novel·la de Rafael Escobar és un exercici d’immersió en el món dels moriscos valencians vespres de la seua expulsió a principis del XVII. Vae victis pobres dels vençuts que en deien els llatins. El seu relat es basa en una documentació de les fonts publicades que li ha permès reconstruir una societat valenciana i hispànica altament cruel amb els moriscos que hi vivien. Recordem que al País Valencià de l’època representava més d’un terç de la població. Escobar situa el conflicte de manera versemblant i a l’ensems compromesa amb el grup castigat per una política i una societat excloent i xenòfoba.

El llibre mereix una nova edició. El tema és un tema per desgràcia d’actualitat. Avui en relació als immigrats que ens arriben d’Africa, potser alguns d’ells hereus dels moriscos que van ser expulsats. Els lectors van suggerir la conveniència en cas que es reedite que incloga un glossari de topònims amb la forma aràbiga i l’actual ja que molts dels topònims tal com els ha inclòs l’autor es fa difícil de reconèixer.

Llegir llibres i comentar-los amb els seus autors és un privilegi i una funció necessària en una societat actual que té massa pressa per a llegir i que es mou per una absoluta immediatesa que representen molt bé les xarxes virtuals existents i l’ús dels escrits immediats que representen per exemple els WhatsApp. Escriure, llegir i comentar és un exercici necessari que reclamem públicament.

Ismael Vallès

Intersindical Valenciana

El Micalet parla de llibres

Publicat a la web d'Intersindical Valenciana

novembre de 2018

Notes sobre una proposta federal: una eina hispànica, europea i global

De la solució autonòmica a la federal

Front l’immobilisme del PP i les propostes de ruptura unilateral buides de contingut.

“No n’hi ha prou amb refutar una idea meravellosa, cal substituir-la per una altra d’igualment meravellosa”.

DOSTOIEVSK, F. L’adolescent, trad. de J.M. Güell, Proa, Barcelona, 1998, p. 60.

“Comparat amb la victòria militar d’una part sobre l’altra, aquest procés [d’apostar per la humanitat] és lent, de resultats incerts i un treball de Sísif, però les solucions als conflictes aconseguides per consens són més prometedores que les que exigeixen que un enemic aplate a l’altre”. 

TODOROV, T. (2015): Insoumis, Ed. R. Laffont/Versilio. Trd. Cast. N. Sobregués, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2016, p. 78. La traducció catalana és meua.

El punt de partida és la constitució de 1978, la qual assigna àmplies competències polítiques i administratives a les comunitats autònomes.

La crisi del sistema representat per la temptativa de ruptura protagonitzada per la classe política que ha governat el 2017  amb el recolzament de gran part de la ciutadania catalana, així com la dificultat extrema de funcionament de la resta de CCAA exigeix un replantejament a fons de l’actual sistema. La solució federal està en la base de la constitució actual, però caldria completar-la i perfeccionar-la de manera que puga funcionar plenament tenint en compte la realitat de la complexitat de l’Estat,  el sistema europeu i les Nacions Unides.

No s’ha considerat  la solució federal front la ruptura que suposa la independència reclamada per la classe política governant a Catalunya fins ara. S’ha qualificat pejorativament la solució federal  de tercera via però, de fet, la solució federal pot entendre’s com el perfeccionament necessari de l’actual Estat de les autonomies. Podria considerar-se com una modificació de la primera via, de la situació ara existent. Les virtuts de la via federal són evidents si les comparem amb l’atomització dels Estats, com en el cas de l’antiga Iugoslàvia, o amb la centralització uniformista  basada en les característiques majoritàries que, en el cas espanyol, no casa amb la tradició secular. Aquesta respectava  la diversitat territorial, legal, cultural i econòmica de l’etapa medieval i moderna. Els llargs parèntesis  de la nova planta de Felip V i del franquisme van ser contestats de manera diversa per les guerres carlines i per les dues repúbliques, la Federal i la II República, aquella efímera i aquesta instaurà un sistema que reconeixia estatuts d’Autonomia que van funcionar en el cas del País Basc i Catalunya. La Constitució de 1978 no fou, doncs,  una invenció creada ex novo i en 2017 la situació política en Catalunya i en el conjunt de les CCAA reclama solucions que podria resoldre una reforma de la Constitució de 1978 aplicant els instruments d’un sistema federal.

Quatre punts, a concretar per una comissió tècnica i a aprovar pels partits polítics, poden resoldre l’actual impàs.

1. Les competència de les CCAA

Les competències de les CCAA són al costat de les municipals les més pròximes als ciutadans. Són un camp a completar no a fer minvar. Allò que es pot resoldre a escala autonòmica no té per què resoldre’s a escala estatal. S’aplicaria així la mateixa norma que funciona en la UE en relació als estats.

2. Les competències dels estats federals

Són aquelles que els tractats de la UE reconeixen per als estats membres. Control interior de fronteres i representació exterior en coordinació amb la resta de representacions exteriors dels altres estats europeus.

Coordinació de les polítiques que són competència de les CCAA, com l’educació i la sanitat.

L’aprovació de les grans línies de l’economia, amb atenció específica al transport i la planificació del territori a escala estatal.

L’assumpció a escala federal estatal de les quatre llengües, donant prioritat a les minoritàries sobre el castellà en els  territoris propis i no a la inversa. Les llengües i la cultura de les CCAA formen part del patrimoni estatal i l’estat federal les ha d’assumir com a pròpies. Les CCAA amb llengua pròpia forta, malgrat els intents de centralització, l’han de fer servir de manera prioritària al propi territori mentre el castellà hauria de passar a llengua cooficial segona. El model suís és una referència útil per al nostre cas.

3. Les competències de la UE

Clarament delimitades en els tractats europeus, cal enfortir-les. Així per exemple els drets ciutadans i la protecció social, l’educació i la investigació científica, les línies macroeconòmiques i de protecció del medi ambient, i els grans eixos del transport, entre altres mesures. La defensa comuna i la capacitat d’intervenció a l’exterior, supervisades pel parlament europeu, s’haurien d’incloure clarament en les competències d’aquesta escala.

4. L’escala global representada per l’ONU, el Tribunal de l'Haia i la UNESCO.

Aquesta escala, cada vegada més consolidada, haurà de resoldre els conflictes humans que es puguen plantejar entre estats i a escala global, minorant les confrontacions armades i la delinqüència internacional

Aquest esbós sobre la solució federal pot considerar-se una resposta a les preguntes capcioses de Rajoy quan diu: “¿qué propuestas concretes de reforma hay?” i a les declaracions unilaterals de ruptura buides de contingut real.

publicat a la revista Saó

 https://saoedicions.com/notes-sobre-una-proposta-federal-una-eina-hispanica-europea-i-global/

L'església catòlica valenciana i els símbols franquistes

L'església catòlica valenciana i els símbols franquistes en l’actualitat: el cementeri parroquial de Muro

La  Llei 52/2007, de 26 de desembre,  coneguda com de la memòria històrica i aprovada en el segon mandat de Zapatero, obliga la societat a respectar les víctimes del franquisme i a eliminar o transformar els monuments i les referències en els noms de carrers i pobles que fan relació al bàndol guanyador de la guerra civil.

Molts dels monuments reproduïen inscripcions com “José Antonio Primo de Rivera. ¡Presente!” i “Caídos por Dios y por España” excloent així els morts del bàndol que havia perdut la guerra. En alguns casos aquests monuments s’han eliminat o s’han transformat utilitzant referències que inclouen tots els caiguts i no només els franquistes.

Comente ací el cas del Cementeri Parroquial de Muro (l’Alcoià-el Comtat), depenent de l’arquebisbat de València. En aquest cementeri hi ha, situat de manera central i prominent, un únic monument que sintetitza les referències a José Antonio i als “caídos por Dios y por España”

Foto 1. Monument als caiguts franquistes al cementeri parroquial de Muro (foto de l’autor, novembre de 2017).

Un llibre de pedra obert inclou els noms dels considerats com a caiguts bons. La llista dels caiguts reproduïda en el monument és perfectament llegible.

Foto 2. Detall de les inscripcions de la base de la creu. (foto de l’autor, novembre de 2017).

El monument en qüestió, típic del període de postguerra és de difícil transformació. L’eliminació seria una solució que no tindria per què ofendre les famílies, el nom d’algun membre de les quals està en el mateix monument, donat que les tombes familiars o individuals dels quals estan en el mateix cementeri sense cap tipus de problema. Els noms dels afusellats o desapareguts de l’altre bàndol, en canvi, no sempre han tingut la mateixa sort.

Potser una transformació possible i fàcil de fer és deixar la creu de pedra ara existent amb un únic rètol “Als caiguts de la guerra civil 1936-1939”. Aquesta fórmula inclusiva no ofèn ningú i deixa constància de manera acceptablement neutra de les pèrdues humanes del conflicte.

L’església catòlica valenciana hauria de fer l’esforç d’aplicar la llei de memòria històrica en els propis edificis, temples, cementeris parroquials, centres escolars i altres de la seua propietat, encara que estiguen exempts d’obligació legal, atenent així a l’esperit de concòrdia que la legislació actual representa en contrast amb les lleis eixides del franquisme clarament decantades a glorificar només el bàndol guanyador de la guerra.

Ismael Vallès i Sanchis, professor jubilat de la Universitat de València

Novembre de 2017.

Publicat a la revista Saó

http://www.saoedicions.com/esglesia-valenciana-simbols-franquistes-muro/

El triomf de la reacció política reclama la construcció d'alternatives

El triomf de la reacció política reclama la construcció d'alternatives viables capaces de revertir-lo: Una crònica d’hivern

L'Aitana nevada. Fotografia de M. Català

Una crònica d'hivern en el patiment de gèlides temperatures i en l'esglai del vent reaccionari que ens envolta i ens obliga a participar en la construcció d'alternatives viables.

L'escala global ens ve aclaparadorament dominada pel declivi americà moltes voltes anunciat i mai acomplit. La deriva sistèmica que la presidència dels EUA assenyala no pot contenir més elements negatius acumulats:

El retorn al capitalisme de casino amb l'eliminació d'elements de control financer, barrejat amb la intromissió des del poder al comportament de les empreses (des de la producció automobilística a la inclusió o no de la venda de roba lligada a familiars del president).

La negació dels drets humans, amb barreres a la immigració. L'errònia identificació de terrorisme amb l'islam ignorant la gran quantitat de terror fet per pistolers del propi àmbit occidental. Això nega  la llibertat religiosa amb identificació de perills de terror en relació a una de les religions. La Misogínia, el racisme i l'homofòbia, acompanyen moltes de les seues declaracions i actuacions.

La no acceptació de la divisió de poders amb crítiques frontals al poder judicial, un dels pilars bàsics del sistema.

La no acceptació de la llibertat d'opinió i de premsa i la difusió de mentides a través de la xarxa, especialment a través de twiter, i l'atac des de la presidència al conjunt de la premsa.

La no acceptació de tractats comercials i ambientals signats per l'administració anterior. La intromissió en els àmbits internacionals: europeu (opinions sobre el Brexit, atacs a la UE, a  Alemanya, França i Holanda, al Vaticà...); americà, amb Mèxic com a referent obsessiu de la presidència ianqui; asiàtic, amb amenaces a Xina i Iran; Orient Mitjà, reforçant  Israel i atacant Palestina, etc.

La negació de l'àmbit d’actuació de la universitat amb amenaces concretes a la Universitat de Berkeley.
La connivència amb una potència estrangera per a véncer en les eleccions.

Tot plegat, clar i ras, l'actuació presidencial nega  la il·lustració i la revolució americana origen de la Constitució dels EUA. Si el Congrés reacciona des de la lògica del sistema polític i cultural propi, ja hauria d'estar intentant un impeachment en tota regla.

Europa continua inerme amb la paralització de la UE, incapaç de completar el sistema construït, replegant-se cada vegada més a un sistema entre estats més que a un sistema europeu. Agreujat per la deriva del populisme de dreta que ha liderat el procés britànic de desconnexió de la UE i que ensenya les orelles a molts estats.

L'àmbit espanyol mostra igualment els mateixos signes reaccionaris presents als àmbits abans mencionats. La presidència de govern de Rajoy II, i la de Convergència II a Catalunya, mostren agreujades les inoperàncies europees abans dites. Rajoy continua sense haver  assumit en la nova etapa les greus seqüeles de la corrupció sistèmica del PP, el partit que presideix, i no ha resolt les greus disfuncions del sistema amb Catalunya al cap i amb la resta de comunitats autònomes. El nivell de protecció social continua en nivells intolerables amb amenaces fundades a peces clau com la protecció de l'atur i les pensions, entre altres. Els partits del centre-esquerra, incloent Podemos, són ara per ara incapaços de bastir una alternativa que haurà d'incloure necessàriament la denominada “qüestió territorial”. En el País Valencià hem d’enfortir les forces polítiques que han generat el relleu de majories a les principals ciutats, València de manera especial, a les Corts valencianes i mantenen una presència important als parlaments espanyol i europeu.

Potser estem entrant novament en la necessitat, en tots els àmbits mencionats, de construir una resposta a la deriva del sistema polític i econòmic amb una visió més enllà de resultats electorals immediats, però amb la necessitat de vèncer, per  començar, en les consultes electorals i en la denúncia de les injustícies del sistema. Hem de veure i actuar prop i lluny a l'ensems.  

Sense alternativa? Només hi ha una única solució per a formar govern?

Què significa formar una majoria de govern alternativa a la pseudo-proposta del PP?

Fotografia del Congrés dels Diputats el passat dia de portes obertes

Formar una alternativa de govern a la proposta trampa de la gran coalició que proposa el PP és bastir acords de centro-esquerra, malgrat que no van funcionar el 20 D, i comptar amb la conformitat dels partits nacionalistes.

Els polítics tot justs reelegits el 26 J no van saber/voler pactar una alternativa al PP en la passada i breu legislatura. Ara, més dèbils, continuen  amb el mateix missatge de l’electorat de centro-esquerra: “bastiu una alternativa viable”. L’ofici de polítics els obliga a uns i altres a cercar alternatives parlamentàries viables.

Tant si el PP de Rajoy continua amb el cinisme de no acceptar la responsabilitat d’intentar formar una majoria com si és incapaç de fer-ho, les forces alternatives estan obligades a intentar-ho des de l’endemà de les passades eleccions.

Si es torna a la situació de la legislatura anterior de no arribar a cap majoria, enfortim la corrupció sistèmica sense càstig i el cinisme del partit principal, que és el que major corrupció acumula. Ix perdent tota la ciutadania, inclús la que vota a la dreta.

Polítics del món (hispànic) treballeu, guanyeu-vos el sou, sorpreneu els ciutadans, els que vam anar a votar i els que es van abstenir.

Si no és així, si no acorden els mínims necessaris per a formar govern cal deixar clar que uns polítics incapaços de pactar són també uns polítics incapaços de governar.

Eleccions legislatives 2016: tres reptes polítics cabdals a la vista.

Eleccions legislatives 2016: tres reptes  polítics cabdals a la vista.

 Debat electoral de quatre candidats celebrat el 13.6.16. Fotografia publicada en el País 15.6.16

La consulta electoral de 2016 no se situa sobre la de desembre de 2015 sinó sobre el quadrienni del  PP de Rajoy de 2011 a 2015. El comportament del PP posterior a les eleccions de 2015 en tot cas agreuja el de la passada legislatura.

Com a electorat jutgem la gestió que s’ha fet en la passada legislatura en la qual la nota dominant ha estat la mentida sistemàtica amb l’escut de la majoria parlamentària. La corrupció present a tot l’Estat del partit majoritari. [1] L’administració esbiaixada cap els interessos econòmics hegemònics, copartíceps de la corrupció política.

Tot això acompanyat d’una legislació constrenyedora dels drets socials i ciutadans. La sanitat i l’educació retallades com mai s’havia fet fins ara; així com  els drets ciutadans  amb reculades de les llibertats  com els produïts per  la “llei mordassa” com a exemple principal, però no únic”.

 El cinisme com a sistema: dir una cosa i practicar la contrària (recordem, per exemples la retòrica en relació als impostos) l’absència de diàleg en relació a punts clau del sistema autonòmic com el finançament o l’educació, així com la instrumentalització del Tribunal Constitucional en relació a la seua política de nova centralització.

1. La construcció d’una majoria capaç de deixar el PP en l’oposició, ha de ser necessàriament àmplia i ha de superar les suspicàcies en l’esquerra per a no perpetuar el domini d’un partit farcit de corrupció. Aquesta majoria haurà de pactar amb els nacionalismes perifèrics amb una relació diferent de l’enconament que el PP practica[2].

2. La reforma de la constitució i de la manera de governar no és una opció sinó una necessitat considerada de manera unànime entre els especialistes. La continuació de l’immobilisme i el forçament pro domo de les institucions que el PP practica aboca el sistema cap el seu esfondrament. [3]

3. L’empenta d’una política de reforma de la UE i el reforçament de la seua presència en el món global front la inanició i el seguidisme còmode de la política europea actual és també una necessitat de canvi de direcció que el govern Rajoy en la legislatura passada i en funcions no ha fet fins ara.

Per tot això necessitem com mai fer ús del dret de participació política i votar les opcions capaces de revertir la situació. Tenim dret a exigir als líders polítics capacitat de diàleg i de pactes que comporten una majoria capaç d’aplicar una política alternativa justa i eficaç

---

[1] PÉREZ ROYO, J.” Preguntas para el fiscal general. Un partido que utilice medios tipificados como delito es ilegal” El País, 17.4.2015 http://politica.elpais.com/politica/2015/04/17/actualidad/1429298772_643028.html

 [2] VALLÈS, I. Construir majories amb les eleccions legislatives de 2016 a la vista. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/2016/06/construir-majories-les-eleccions.html

[3] MUÑOZ MACHADO, S. (2013) Crisis y reconstrucción del Estado

PÉREZ ROYO, J. “Reformar la constitució, una assignatura pendent” Conferència pronunciada en l’Aula Magna de la Universitat de València 2.6.2016